Et parlo abans que se m’esborri la boca, abans que desaparegui en el no-res. A en Marcos no li farà ni puta gràcia. Que el follin. Tots són iguals. Apropa’t al foc que la nit és freda, maca. A vegades passo dels cotxes, vespes verinoses que ens cerquen per clavar-nos-la, i em quedo mirant fixament aquells llums, els del semàfor del fons i recordo... El primer cop estava tan espantada que em vaig desvestir darrere d’uns cotxes, tapant-me, amagada, vés quina bestiesa perquè després aniria despullada. Aquella nit vaig resar com una autèntica devota, el meu cor bategava imitant el ritme de les processons del poble –sang, cordes, flagels, genolls contra el terra, refregats i, damunt de tot, entre teles de colors, fils d’or, ornamentació recarregada, mi Virgencita-. Però per molt que fugís del moment, que desitgés dur aquell vestit que m’amagués els pits, ni una sola línia corba, ni una sola incitació, ser un ésser asexuat, vaig haver de baixar a la realitat i fotre’m en un cotxe. Em va follar com una bèstia assedegada. I jo clavant les ungles a la terra, cada vegada amb més profunditat –cada cop més dins-, vaig apartar la mirada i vaig deixar caure els ulls sobre uns matolls, sobre unes margarides blanques. Foscor i brutícia però, allà, regnant, unes margarides blancs. Els pètals s’anaven desfent en gotes minúscules, lletoses, i queien adormides sobre el terra, jaient com jo jo jeia. Gotes minúscules, lletoses. A mi, allò de les flors no em va estranyar gens. Per força havia de ser una senyal divina. Encara sóc molt creient: l’àvia em va ensenyar a parlar amb la Pachamama i mi madrecita a ser fidel al Crist i a la Virgencita. Ella s’aferrava a la religió com a un fustot davant del naufragi quotidià. El què no sé és si era una resposta de la Pachamama o de la Virgencita. La meva sang és un aiguabarreig d’avantpassats indígenes corrent en una cinta estàtica cap a la modernitat. Jo no sé qui t’enganyà a tu... tens cara de pollet escaldofat, ben segur que no t’esperaves que la nit se’t mengés a mossegades. Encara ets joves, carn fresca per a les bèsties nocturnes. Mira, darrere de tanta violència, de tant sexe sense sentit, de tantes entrades i sortides, només hi ha solitud. El teu sexe serà un moment d’escalfor entre les tonalitats blaves que eles envaeixen. Que vols que et digui, després de tants anys, els clients em fan pena. I el Marcos, fàstic; mira-te’l, no li fa ni puta gràcia que t’estigui parlant, em troba estranya, es creu que sóc bruixa. Cada cop em costa més parlar. Aquest matí m’he adonat que tinc els peus transparents, amb les botes no se’m nota però és com una gangrena estranya que m’escala per la pell. M’acaricio amb els dits i em noto, sé que hi sóc, però el cos se m’està rebel•lant contra tot això. Estic gastada, treballada, masegada, mossegada, travessada per milers de mans, milions de sexes. Masses nits, masses cossos. Una vegada vaig agafar un d’aquells éssers estranys. No buscava rapidesa. Estava casat, em va dir, amb una espècie de beata, i, segons ell, duia el foc a dins –a dins dels pantalons- i era tot un brau, “un brau casat amb una aprenent de monja, entén-me, ella m’obliga a ser infidel. Disfrutaràs”. Espero que no se’m notés la cara de fàstic davant d’aquell mot. Saps quants cops t’ho diran? Disfrutaràs... Van encegats, com en una cursa però tirant totes les tanques de la pista. Disfrutaràs... I en aquell moment vaig mirar fora del cotxe, pel vidre, i la lluna anava perdent una porció d’ella mateixa, com si li haguessin fet dos talls i aquells tros de plata es separava. Lentament. S’allunyava, desmuntant la cara de la senyora de la nit. Havia de ser un mal presentiment, per força, i vaig tornar a la realitat. Em va clavar els ulls a sobre, amb una respiració embogida de gos –ja està excitat, tan ràpid?- però va treure un tros de vidre, un trencat que no sé d’on havia sortit, i em va amenaçar amb allò –els ulls se li sobresortien, inflamats, com de besuc-. “No li seré infidel a la meva dona, no, per molt que m’hi obliguis, no, jo, jo, l’estimo jo...” i amb un traçat a l’aire em marcà un camí roig a la galta. Vaig obrir la porta com vaig poder, esglaiada, i vaig fugir corrents. Un cop al terra, respirant agitadament, vaig mirar enlaire. La lluna havia tornat a la normalitat. Sencera. Rodona. L’esquena contra el paviment, els pits apropant-se i allunyant-se del cel, fosc. Cada, cada, cada nit. Entre aquesta cantonada i els matolls de més enllà. Les margarides encara hi creixen, abonades pels condons. I jo he crescut aquí, i ara em sento com si desaparegués en aquest aire nocturn, com si ja no existissin fronteres entre el meu cos i aquest ambient. Com si fos jo una mica de semàfor, una mica de paviment, una mica matoll. Quan jo marxi –ja em costa parlar- hi seràs tu i quan ja no valguis, una altra. Potser no aquí, potser en una altra banda, perquè t’hauran fet fora –com ionquis, com rodamóns; exiliats de la ciutat- però aniràs a parar entre uns altres matolls, uns altres semàfors, unes altres cantonades.